Orde del Temples

                              L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó 

L'Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (en llatí, Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici), també anomenat l'Orde del Temple (Ordre du Temple en francès) en el qual els seus membres són normalment coneguts com a cavallers templers (templiers en francès), va ser un dels més famosos ordes militars cristians de l'edat mitjana.[1] Es va mantenir actiu durant poc menys de dos segles. Va ser fundat el 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns després de la primera croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem després de la conquesta. L'orde va ser reconegut pel patriarca llatí de Jerusalem, Garmond de Picquigny, qui els hi va imposar com a regla la dels canònics agustins del Sant Sepulcre.

Aprovat oficialment per l'Església Catòlica el 1129, durant el Concili de Troyes (celebrat a la catedral de la mateixa ciutat), l'Orde del Temple va créixer ràpidament en membres, possessions i poder. Els cavallers templers utilitzaven com a distintiu una capa blanca on hi havia dibuixada una creu patent vermella. Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats més ben entrenades que participaren en les croades.[2] Els membres no combatents de l'orde, van gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Van crear, fins i tot, noves tècniques financeres que constituïen una forma primitiva del banc modern.[3][4] Alhora, l'orde també va edificar una sèrie de fortificacions per tot el mar Mediterrani i Terra Santa.

L'èxit dels templers es troba estretament vinculat a les croades. La pèrdua de Terra Santa va suposar la desaparició dels suports a l'orde i, a banda d'això, els rumors generats al voltant de la secreta cerimònia d'iniciació dels templers, va crear una gran desconfiança. Felip IV de França, fortament endeutat amb l'orde i preocupat pel seu poder, va començar a pressionar al papa Climent V amb l'objectiu que prengués mesures contra els seus membres. El 1307, un gran nombre de templers van ser detinguts, forçats a confessar sota tortura i cremats en la foguera.[5] Finalment, el 1312, Climent V va cedir a les pressions de Felip el Bell i va dissoldre l'orde.

Hugues de Payns o de Payens (Payns?, c.1070 - Palestina, 24 de maig de 1136) Paganus amb el nom llatinitzat, va ser un noble i cavaller d'origen incert, molt probablement francès, es creu que de la Xampanya, conegut per ser un dels fundadors de l'orde del Temple i el seu primer gran mestre (1125-1136).

Biografia

No se sap gran cosa sobre la vida d'Hugues abans de la fundació de l'orde dels templers. Es creu que era originari de la vila de Payns, situada a prop de Troyes. Hauria estat un vassall del comte Hug I de Xampanya, noble que va participar en la primera croada, que tenia la seva cort establerta en aquesta ciutat. Tampoc se sap res amb certesa sobre la seva dona o llinatge. Tanmateix, es diu que també era parent, precisament, del comte Hug, almenys d'una branca secundària de la dinastia Xampanya. Alguns creuen que va tenir un fill (d'altres diuen que era un nebot) anomenat Teobald, que va esdevenir abat de Saint Columbe-de-Sens el 1139.[1]

Després de la presa de Jerusalem el 1099, vers el 1119, ell i el seu company i col·laborador, el flamenc Godofreu de Saint-Omer, i uns altres set companys, van fundar una mena de confraria consagrada a la protecció i custòdia dels pelegrins que visitaven i travessaven Terra Santa. A més, havien de fer vots religiosos, per la qual cosa esdevenia un orde militar.[2] Balduí II de Jerusalem va concedir-los una ala de palau que donava a la mesquita d'al-Aqsa, a l'àrea de l'antic temple de Salomó, d'on van prendre el nom de l'orde: Pauperes commilitones Christi templique Salomonis.[3]

Al començament, el Temple no va tenir gaire èxit, per les característiques de l'orde, marcat per la pobresa i la duresa de la vida; que va fer que no hi hagués gaires vocacions. Això va empènyer Hugues a tornar a Europa i, entre 1128 i 1129, visitar diversos territoris amb alguns dels seus companys per aconseguir donacions i més membres. Va viatjar àmpliament per França, i també va visitar Anglaterra i Escòcia. El major èxit va ser a partir del concili de Troyes del gener de 1129, presidit per un legat papal i amb la presència de nombrosos alts càrrecs eclesiàstics, inclòs l'abat Bernat de Claravall. Allà, el Temple va rebre plena aprovació i se'ls va donar una regla inspirada en la de sant Benet, amb setanta-dos capítols, escrits almenys en part pel mateix Bernat de Claravall. D'altra banda, també van rebre un mantell blanc, al qual es va afegir una creu roja octogonal patent, que va ser atorgada pel papa Eugeni III.[4][3]

En acabar el concili, Hugues i els seus companys van tornar a Terra Santa, on van intentar prendre, sense èxit, Damasc, per falta de suport logístic en un setge de llarga durada. Això va fer que Hugues replantegés la forma de funcionar de l'orde i va utilitzar les terres i rendes europees per a tenir una base fora de Terra Santa que pogués proveir amb soldats, diners, menjar, roba i armes als combatents.[4] Entre 1128 i 1136, Bernat de Claravall va dedicar i adreçar una de les seves obres als templers, De laude novae militae, que va donar un nou impuls a l'orde; això succeiria almenys en vida d'Hugues, la mort del qual es fixa el 24 de maig de 1136.[5]

La creu de Malta és un dels símbols de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i consisteix en una creu amb vuit puntes, formada per quatre braços que formen sengles V amb el vèrtex al centre. Sembla que el símbol no va associar-se amb els cavallers fins a mitjans del segle XVI.[1] Modernament, la creu apareix en diversos símbols nacionals de República de Malta, com ara les seves monedes d'euro, i en algunes condecoracions.

Dolor repellendus temporibus autem quibusdam et aut officiis debitis aut rerum necessitatibus saepe eveniet ut et voluptates repudiandae sint et molestiae non.

Vitae dicta sunt explicabo nemo enim ipsam voluptatem quia voluptas sit aspernatur aut odit aut fugit sed quia consequuntur magni dolores eos qui ratione voluptatem sequi.